Adeu Facebook

Com sabeu els que em coneixeu (si llegiu això, segurament és perque em coneixeu ) sóm una persona a qui li agrada provar “coses” noves; i amb “coses” vull dir tant productes (“gadgets” que en diuen) com serveis.

Amb la proliferació de serveis gratuïts a Internet (la web 2.0 que alguns en diuen) és senzill (i, sobre tot, barat! ) apuntar-s’hi. Així ho he anat fent amb alguns d’ells a mesura que els he anat descobrint (Twitter, Friendfeed, Facebook, etc.).

Alguns d’aquests serveis m’han resultat útils (amb útils vull dir que he descobert coses interessants gràcies a aquests serveis), altres una considerable pèrdua de temps.

El primer que m’agradaria comentar és el tema del preu d’aquests serveis. Com abans deia, molts d’ells són gratuïts (és el cas dels 3 exemples que posava abans).

Però el fet és que no ho són de gratuïts. Tot i que no et cobren rès en doblers, el preu que pagues com a usuari és la cessió de part de la teva informació privada que usaran amb finalitats comercials i publicitàries.

I, tot i que per a determinades persones, això pot parèixer poca cosa, per a les empreses té un valor altíssim.

Personalment no tenc cap inconvenient amb aquesta manera de cobrar-se els serveis. Jo en registrar-m’hi sé que estic pagant amb la meva informació el servei que n’obtindré.

Si el que m’aporta aquest servei trobo que compensa aquest preu, el faré servir; si no, no. Així de simple.

Sobre la informació amb la qual les empreses es cobren els serveis hi ha un factor que fa que el valor d’aquesta augmenti de manera molt important: l’agregació. Com més informació de mí tengui una empresa més valor té aquesta (vull dir que el valor del conjunt és superior al valor de les parts).

Podriem dir que com més informació personal estic donant, més car m’està sortint el servei en qüestió.

I això és el que trobo que està passant amb el Facebook. Cada vegada estan acumulant més informació personal (ahir van comprar friendfeed), i això no me fa especial gràcia.

A això hi he d’afegir que el servei en qüestió cada vegada me resulta més inútil, exemples:

• Els pokes, regals, tests, peticions de menjar mallorquí i demés històries similars no m’interessen. Respecto totalment i no critico en absolut a qui els utilitzin i/o els trobin divertits. Simplement a mi no m’interessen gens ni mica.
• Per a fer servir totes aquestes històries cal instaŀlar-se aplicacions al teu perfil, donant-les accés a (part de) les teves dades, i cada una té una política de privacitat pròpia. Massa complicació per al meu gust.
• Redundància: aquest és un tema que darrerament m’estava resultant especialment molest: d’alguns dels amics que sé que escriuen coses interessants en segueixo el seu Twitter, alguns tenen el costum de publicar el que escriuen al Twitter també al seu Facebook. Això fa que quan vaig a veure les coses que diuen els meus “amics” del Facebook hagi de re-llegir un munt de coses que ja he llegit anteriorment; i me cansa. Que consti que això no ho dic com a crítica ni amb cap ànim d’influir cap a aquestes persones, són totalment lliures de publicar als dos llocs, només comento que a mí aquesta redundància “me sobra”.

Total, que el Facebook aquest s’ha convertit en un servei que cada cop em surt més car i cada dia li trobo manco utilitat. Bàsicament aquestes han estat les raons per les que he decidit esborrar-m’hi. Les persones que estàveu com a amics no vos ho prengeu personalment, rès més lluny de la realitat. N’he tret coses interessants, simplement que ja no el trobo prou útil i me n’he cansat.

Al final crec que m’ha quedat un apunt que pareix un rant contra Facebook, la meva intenció no era ben bé aquesta. La intenció d’aquest apunt era fer una reflexió sobre els serveis gratuïts que no ho són tant, i també justificar la meva baixa del Facebook (i per a això, òbviament, cal especificar les característiques negatives que han fet que el servei perdi valor per a mi).

Ah!, comentar que també he esborrat el meu Friendfeed. Les raons són exactament les mateixes (i si, a més a més, ara pertànyen a la mateixa companyia, no veig cap raó per a mantenir-ne actiu un dels dos).