(But I like It)

Parafrasejant als grans Stones, per a contestar-me a mi mateix el que deia fa un parell de setmanes: sí, es veritat que estan molt de temps aturats, però m’agrada!.

El fet que el joc tengui tantes interrupcions és, al cap i a la fí, un fet inherent al propi joc. És aix i punt. El tennis (l’altre esport que també m’apassiona) també en té bastantes d’interrupcions entre punt i punt (i el tipus de tennis que més m’agrada, l’herba de Wimbledon, és el que en té més de tots -ja que els punts solen esser bastant més curts-).

Encara que el que sí que es totalment cert és que el temps de publicitat durant una retransmissió d’un partit és molt llarg pel que esteim acostumats per aquí. Però bé, al cap i a la fí tot ve condicionat per la concepció de l’esport com a espectacle que tenen als USA (als partits de la NBA passa més o manco el mateix).

I aquest fet de considerar l’esport com a espectacle té coses bones i coses dolentes (com aquesta de la publicitat). Jo intent que les bones pesin més que les dolentes (més endavant intentaré destacar-ne les que trob més rellevants).

Primer m’agradaria explicar que li trobo a aquest esport que el fa tant interessant i entretengut.

El que m’agrada més de tot és que es tracta d’estratègia en estat pur. No és casualitat que se l’inventàssin els militars!.

Un partit es pot veure com una batalla del territori. l’objectiu és, per una banda, avançar iardes a través del camp, i per l’altre impedir que l’equip atacant avanci. La posició de camp és fonamental (field position is key, solen dir en l’argot).

Aquesta component estratègica es combina amb el fet que, en cada moment, els entrenadors es troben en situacions on han de prendre decisions més conservadores o més arriscades. Com més arrisquin més possibilitat de recompensa a canvi del risc assumit. I el reglament de l’esport (complicat com cap altre esport que conegui) està pensat per a plantejar constantment aquest tipus de dilemes als entrenadors.

Una altra cosa que el fa molt atractiu és l’espectacularitat de les jugades. La intensitat física del joc contribueix molt a aquesta espectacularitat (per aquest motiu, la Pro Bowl, el partit de les estrelles, on els jugadors juguen a no fer-se mal, és una cosa tant descafeinada com poc interessant).

El fet que el joc sigui tant estratègic fa que el component sicològic (l’estat d’ànim) sigui molt important. Passa relativament sovint que un partit que al descans (o en un moment determinat) pareix decidit, una o dues jugades poden canviar la inèrcia totalment: l’equip que va per darrera comença a creure en la remuntada i el que va per davant s’encolleix (com a un jugador de tennis se sòl dir que se li encolleix el braç) i s’acaben vegent remuntades èpiques (la Super Bowl XLIII, de l’any passat, sense anar més lluny).

Això seria (molt resumidament) el que trobo més interessant de l’esport en sí.

Al principi comentava que la concepció de l’esport com a espectacle que tenen als USA xoca un poc amb els nostres costums més europeus (tanta publicitat a les retransmissions pot arribar a fer etern un partit).

Però la manera com tenen organitzada i estructurada la NFL fa que, per exemple, enguany s’hagi pogut veure una temporada regular extraordinària (els playoffs, en canvi, han estat tremendament decepcionants, és cert).

Equips que l’any passat eren al fons de la classificació enguany han arribat a playoffs (Cincinnati Bengals o New York Jets, sense anar més lluny). Una cosa com això és impensable a la lliga espanyola de futbol (de soccer, vull dir ) dels darrers anys: els de dalt sempre són els mateixos.

Un partit de la lliga espanyola entre dos equips de la part mitja o baixa de la classificació el trobo tremendament avorrit. Això no em passa amb els partits de la NFL. Clar que també podria esser perque no m’agrada tant el soccer, no ho sé…

Després també hi ha un detall de la temporada de la NFL que la fa tant espectacular: és curtíssima! (la temporada regular té 17 jornades i cada equip juga 16 partits). Després hi ha 3 rondes de playoffs (a partit únic) i la Super Bowl. I ja s’ha acabat! .

Que la temporada sigui tant curta fa que als yonquis d’aquest esport com jo se’ns facin eterns els 7 mesos entre la Super Bowl i el season opener de setembre. Però per altra banda, com que la temporada regular són només 16 partits per a cada equip, tots i cadascún d’ells des del primer fins al darrer són importantíssims de cara a la classificació final.

Per això, com deia, la temporada regular és molt curta, però a la vegada també molt intensa.

Queden manco de 6 dies per a la apoteòsi final de la temporada. Una gran Super Bowl entre els millors equips de cada conferència: els Indianapolis Colts i els New Orleans Saints.

Esperem que l’emoció que ha faltat a aquests playoffs es concentri tota a la gran final .