Puc accedir des de casa a Internet sense problemes; però si vull establir una connexió (per ssh,  per exemple) cap al router de casa, no arriba rès de rès.

Per sort, tenc un servidor llogat (on viu aquest blog) amb una VPN establerta des de casa meva. Aquesta VPN me funciona ja que la connexió és sortint des de casa meva cap al servidor llogat. Aleshores puc arribar a casa accedint al servidor i des d’allà botant a través d’aquest tunnel.

Fins fa una estona m’havia resistit a telefonar al servei d’avaries de Telefónica perque ja sé com solen acabar aquest tipus d’averies: 100% de frustració per part meva i 0% de soŀlució del problema per part seva. Tenia l’esperança que seria un problema d’enrutat o algun fall a la seva xarxa que tard o d’hora acabarien arreglant.

Però com que ja duien 5 dies sense arreglar rès m’he decidit a cridar-los a veure si hi havia sort. Evidentment no n’hi ha haguda cap.

Si ja ho sabia jo que no hi havia de cridar…

Li he explicat el que passava, m’ha fet reiniciar el router (cosa que he fet), i m’ha acabat dient que com que jo podia navegar i accedir a Internet, que no hi havia cap problema. En insistir-li que sí, me responia que ell no podia ajudar-me. A la pregunta de quí podia fer-ho, la seva resposta ha estat «un técnico informático in situ» (sic.), cágatelorito!

Una cosa que m’ha molestat un poc ha estat que quan li he dit que contestaría a l’enquesta dient que no estava satisfet amb l’ajuda rebuda, no m’ha penjat el telèfon esperant que penjàs jo. Jo no ho he fet i al cap d’un parell de minuts la cridada s’ha tallat i no he pogut contestar. Però wenu, tampoc importa massa…

La veritat és que, essent honest, no tenia massa esperances que me soŀlucionàssin rès.

Si ja ho sabia jo que no hi havia de cridar…

Rès, després d’haver deixat Telefónica per a fer una temporada amb Ono i acabar regressant una altra vegada a Telefónica; haurem de tornar a emigrar cap a nous aires.

Encara no he decidit cap a on, inicialment estava dubtant entre jazztel o vodafone. Però l’estupidesa del president executiu de vodafone (seguint les passes del l’altre, el de Telefónica) m’han acabat de convèncer per a descartar-la.

• Actualització 1: Com deia al comentari, devers les 19 m’ha telefonat una gravació i li he dit que la incidència no estava resolta. A les 22 m’ha telefonat un tècnic, li he tornat a explicar el problema. I l’home quan li deia que la connexió adsl estava bé, que podia navegar sense problemes me deia que aleshores el problema no era d’ells. Evidentment jo li he contestat que per suposat que era problema d’ells, que el problema estava la xarxa de telefònica. «Pero la conexión adsl està bien…» m’insistia. Al final crec que l’he convençut que alguna cosa que no anava bé del tot hi devia haver; i m’ha dit «lo voy a pasar a la central para que lo miren» (sic.). A veure si aquests “de la central” són capaços d’arreglar-ho… De moment, la intenció d’emigrar no me l’han llevada.

Actualització final (i avergonyida):

JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!! JODER!!!

El punyetero router conceptronic (que vaig canviar la setmana passada) m’havia canviat la configuració de l’apartat DMZ i no m’enviava les connexions al linksys que hi tenc darrera. Me feia de tallafocs!

Ostia!, me fa molta vergonya això, però ja que m’he cagat en ells he de reconéixer també que aquesta vegada qui l’ha cagada però bé he estat jo.

(Insertar aquí l’emoticona aquella de la cara avergonyida 65536 vegades)

Per a excusar-me una mica (no massa, però sí una mica) diré que el punyetero conceptronic aquest m’ha tornat a desactivar la IP DMZ mentres comprovava coses després de corregir-ho. Ho ha fet tot sòl i a traició.

Això no lleva que jo ho hagués hagut de comprovar (la propera vegada ho ben faré!), però és que si el teu router decideix ell mateix de manera autònoma no guardar la configuració correctament!!…

La meva tele no m’ho diu, però suposo que la resolució serà de 1280×720 (aka. 720p, o també conegut abans com hd-ready).

El primer problema és que les teles fa molt poc temps que incorporen sintonitzadors capaços de captar les emissions TDT en HD (el motiu principal, suposo que deu esser que l’adopció final de la norma DVB-T2 per a aquest tipus d’emissions es va decidir fa relativament poc temps).

Per aquest motiu, si es volen veure aquestes emissions i mos trobam que el sintonitzador de la nostra tele no suporta HD, no queda més remei que o canviar la tele (perque el sintonitzador només normalment no el podrem canviar) o comprar un decodificador que suporti aquesta norma i un cable hdmi per a enviar el senyal al televisor HD capable que tenguem.

Sí, ja mos ho podrien haver contat en aquestes campanyes tant mal fetes de promoció de la TDT que hem hagut de sofrir. Totalment d’acord. Però això és una altra història.

Tornant a la pregunta inicial: per què es veu tant malament el partit per IB3 normal?

Doncs perque els dos canals (el normal i el HD) van pel mateix mux. I un mux té una capacitat limitada. Un canal en HD necessita un ample de banda considerable (bastant més que un canal en SD, o definició standard).

Aleshores, suposo que per a fer lloc al nou canal en HD, han hagut de augmentar tant la compressió mpeg-2 del canal SD que la pèrdua de qualitat ha estat bastant notable (al principi del partit era realment patètic lo malament que es veia).

Bé, qualitats a part, al manco el Barça ha guanyat!

El fet que el joc tengui tantes interrupcions és, al cap i a la fí, un fet inherent al propi joc. És aix i punt. El tennis (l’altre esport que també m’apassiona) també en té bastantes d’interrupcions entre punt i punt (i el tipus de tennis que més m’agrada, l’herba de Wimbledon, és el que en té més de tots -ja que els punts solen esser bastant més curts-).

Encara que el que sí que es totalment cert és que el temps de publicitat durant una retransmissió d’un partit és molt llarg pel que esteim acostumats per aquí. Però bé, al cap i a la fí tot ve condicionat per la concepció de l’esport com a espectacle que tenen als USA (als partits de la NBA passa més o manco el mateix).

I aquest fet de considerar l’esport com a espectacle té coses bones i coses dolentes (com aquesta de la publicitat). Jo intent que les bones pesin més que les dolentes (més endavant intentaré destacar-ne les que trob més rellevants).

Primer m’agradaria explicar que li trobo a aquest esport que el fa tant interessant i entretengut.

El que m’agrada més de tot és que es tracta d’estratègia en estat pur. No és casualitat que se l’inventàssin els militars!.

Un partit es pot veure com una batalla del territori. l’objectiu és, per una banda, avançar iardes a través del camp, i per l’altre impedir que l’equip atacant avanci. La posició de camp és fonamental (field position is key, solen dir en l’argot).

Aquesta component estratègica es combina amb el fet que, en cada moment, els entrenadors es troben en situacions on han de prendre decisions més conservadores o més arriscades. Com més arrisquin més possibilitat de recompensa a canvi del risc assumit. I el reglament de l’esport (complicat com cap altre esport que conegui) està pensat per a plantejar constantment aquest tipus de dilemes als entrenadors.

Una altra cosa que el fa molt atractiu és l’espectacularitat de les jugades. La intensitat física del joc contribueix molt a aquesta espectacularitat (per aquest motiu, la Pro Bowl, el partit de les estrelles, on els jugadors juguen a no fer-se mal, és una cosa tant descafeinada com poc interessant).

El fet que el joc sigui tant estratègic fa que el component sicològic (l’estat d’ànim) sigui molt important. Passa relativament sovint que un partit que al descans (o en un moment determinat) pareix decidit, una o dues jugades poden canviar la inèrcia totalment: l’equip que va per darrera comença a creure en la remuntada i el que va per davant s’encolleix (com a un jugador de tennis se sòl dir que se li encolleix el braç) i s’acaben vegent remuntades èpiques (la Super Bowl XLIII, de l’any passat, sense anar més lluny).

Això seria (molt resumidament) el que trobo més interessant de l’esport en sí.

Al principi comentava que la concepció de l’esport com a espectacle que tenen als USA xoca un poc amb els nostres costums més europeus (tanta publicitat a les retransmissions pot arribar a fer etern un partit).

Però la manera com tenen organitzada i estructurada la NFL fa que, per exemple, enguany s’hagi pogut veure una temporada regular extraordinària (els playoffs, en canvi, han estat tremendament decepcionants, és cert).

Equips que l’any passat eren al fons de la classificació enguany han arribat a playoffs (Cincinnati Bengals o New York Jets, sense anar més lluny). Una cosa com això és impensable a la lliga espanyola de futbol (de soccer, vull dir ) dels darrers anys: els de dalt sempre són els mateixos.

Un partit de la lliga espanyola entre dos equips de la part mitja o baixa de la classificació el trobo tremendament avorrit. Això no em passa amb els partits de la NFL. Clar que també podria esser perque no m’agrada tant el soccer, no ho sé…

Després també hi ha un detall de la temporada de la NFL que la fa tant espectacular: és curtíssima! (la temporada regular té 17 jornades i cada equip juga 16 partits). Després hi ha 3 rondes de playoffs (a partit únic) i la Super Bowl. I ja s’ha acabat! .

Que la temporada sigui tant curta fa que als yonquis d’aquest esport com jo se’ns facin eterns els 7 mesos entre la Super Bowl i el season opener de setembre. Però per altra banda, com que la temporada regular són només 16 partits per a cada equip, tots i cadascún d’ells des del primer fins al darrer són importantíssims de cara a la classificació final.

Per això, com deia, la temporada regular és molt curta, però a la vegada també molt intensa.

Queden manco de 6 dies per a la apoteòsi final de la temporada. Una gran Super Bowl entre els millors equips de cada conferència: els Indianapolis Colts i els New Orleans Saints.

Esperem que l’emoció que ha faltat a aquests playoffs es concentri tota a la gran final .

I, òbviament, no ho nego, ja que és bastant cert . Ara bé, quan la resposta va acompanyada d’un «quin esport més avorrit!», aleshores (depenent de qui sigui l’interlocutor, es clar) sí que intento explicar per què jo no li trobo gens avorrit.

I com que el que tenc avorrit és aquest blog, i avui també hi estic un poc jo mateix; intentaré explicar per què estic totalment enganxat a la NFL (que, he de confessar-ho, és la única competició de football que conec).

Per motius obvis, aquest post ha caigut a la categoria de “personal” .

Primer me fa ganes contar com vaig aproximar-me a aquest esport tant raru (dic raru perque és difícil trobar-te’l als mitjans de comunicació típics).

El primer contacte va esser l’estiu de l’any 2007, me van deixar el Madden NFL ’08 per a la PSP. Coneixía els conceptes dels downs, el touchdown i poca cosa més. Evidentment no m’enterava de rès en absolut. Aleshores vaig anar a la wikipèdia a informar-me sobre el joc per a veure si en podia treure rès de divertit de la PSP. Vaig enterar-me un poc de com anava la cosa i vaig fer unes quantes partides amb la consola. La cosa no va passar d’aquí.

A les vacances de Nadal d’aquell any, fent zapping d’avorriment algun dissabte o diumenge, vaig topar-me amb algun partit (que ni record si era dels darrers de la temporada regular o de la ronda de wildcard de playoffs). Com que no trobava rès més interessant vaig quedar-me a veure’l. Aquí va esser quan vaig descobrir (gràcies a les mínimes nocions del joc que tenia per culpa de la PSP) que un partit d’això no era tant avorrit; que en realitat era bastant entretengut.

Quan vaig tornar a Palma després de les vacances, vaig veure’n els partits dels playoffs (recordo especialment la final de conferència de la NFC: la victòria dels Giants a ca’ls Packers amb un field goal de 47 iardes a la pròrroga -després que el kicker n’hagués fallat dos al temps regular, un de 36 al final per a desempatar i guanyar el partit-). Aquell partidàs (i alguna Super Bowl d’anys passats que vàren re-difondre per D+) va esser el que em va decidir que valia la pena a fer l’esforç de quedar a veure la Super Bowl en directe.

No en tenia ni idea de quí eren els dos equips, i per a tenir un alicient extra per a aguantar despert vaig decidir fer una petita aposta. Com que els Patriots es pagaven fatal, vaig decidir apostar pels Giants . Els Giants van acabar donant un dels majors disgustos que es recorden a la Super Bowl i jo vaig passar-m’ho bomba amb el partidàs .

Així va començar la meva adicció a aquest esport (bé, millor dit, a la NFL).

Fins aquí, la batalleta de l’avi .

A un proper post intentaré explicar què li trobo a aquest esport que fa que m’agradi tant i tant.

Contaré el procés seguit amb la intenció d’evitar que algú que hagi de fer una operació similar perdi el temps de la manera que el vaig perdre jo .

El primer que et diu qualsevol manual d’anàlisi forènsica bàsica és que has de fer una imatge del disc espenyat a un disc bò per a començar la feina.

No vaig pensar-m’ho massa i vaig tirar de dd. Primer error. dd avortava en trobar el primer error de lectura (per sort ¿?, els primers i únics errors eren just al principi del disc). Soŀlució: dd conv=noerror.

Aquest va esser el segon error: intrigat per saber que faria dd amb els blocs que no pogués llegir vaig buscar un poc i vaig llegir (ja no recordo on) que simplement ignora els blocs defectuosos i no els escriu a l’arxiu de destinació. Si estàs intentant salvar una imatge d’un filesystem, això és una de les pitjors coses que pots fer (te deixarà una imatge totalment destroçada).

Per diversos llocs parlaven de dd_rescue; aptitude install ddrescue (després d’un apt-cache search dd_rescue) i cap endavant.

Primer de tot, dd_rescue no avorta en trobar errors de lectura, i, segons he llegit, escriu zeros al lloc dels blocs que no ha pogut llegir. Utilitza dd amb un tamany de bloc gran i en trobar errors de lectura re-intenta llegir aquests blocs amb un tamany de bloc més petit (per a intentar recuperar el màxim d’informació dels blocs que han fallat inicialment).

Un petit problema que me vaig trobar va esser el següent: mentres dd_rescue treballava el meu fillol, que estava jugant al supertux, va tancar-me la finestra del xfce4-terminal (despres d’un parell d’hores de treball, ja n’havia llegit la meitat dels 80GBytes).

Nooooooooo (nota mental: usar sempre screen per a aquestes operacions tant llargues; inmensament útil també per quan ho fas remotament via ssh i la sessió s’interromp o es talla la connexió).

Aleshores vaig buscar un poc més d’informació i va esser quan vaig trobar el dd_rhelp que és un shell script que utilitza dd_rescue però que, mitjançant un arxiu de log, permet interrompre la feina i continuar-la més endavant.

Vaig posar-lo a treballar mentres investigava un poc més. La següent troballa va esser GNU ddrescue (aptitude install gddrescue). Sí, els noms dels paquets de Debian són totalment confosos.

Aleshores, investigant quin dels dos era millor vaig arribar a aquesta pàgina.

La conclussió és ben clara: GNU ddrescue. Toooooorna a començar.

Si hagués buscat un poc més abans de començar potser l’hagués trobada al principi i m’hagués estalviat perdre les hores que vaig perdre i, sobre tot, fer treballar intensament a un disc al que no li convé fer esforços inútils degut al seu estat de salut.

D’aquesta pàgina que comentava que vaig trobar, me va cridar moltíssim l’atenció el truc d’utilitzar l’arxiu de log amb els sectors defectuosos generat en llegir el disc per a escriure-hi zeros i fer que el firmware del disc (que comentava en Paco a l’altre apunt) els reubiqui a una altra part i així poder seguir utilitzant-lo.

Independentment de que sigui arriscar-se a que el disc acabi de fallar del tot més endavant, me va parèixer molt enginyós.

En actualitzacions posteriors d’aquest mateix apunt ja contaré si he aconseguit l’objectiu final de recuperar la informació o no:

• 31-12-2009 18:00 El ddrescue ha aconseguit treure la imatge del filesystem, només tenia defectuosos un total de 12 blocks d’un KByte (repartits en 3 grups iguals de 4KB al principi del disc). Ara se suposa que n’hauria de fer una còpia per a poder manipular-la sense por de rompre-la i intentar recuperar-ne el contingut. El problema és que ara mateix aquí no tenc espai en disc disponible per a copiar-la. Anyway, això ja ho deixaré per a un altre dia…
• 01-01-2010 09:15 Ha reviscolat!. Tenia 2 discs de 80GB seagate just un poquet més petits que la imatge a tractar. Fent un raid0 amb mdadm vaig poder-ne fer la còpia i passar-li el fsck.ext3 sense risc: aquesta vegada s’ha portat bé!! . Ara ja puc montar el filesystem. Com deia aquell: «prueba superada, 1000 Km.».

Ha estat divertit!

Tenia un disc (bé, el disc encara el tenc, el que em falta és lo important: el contingut) amb una sòla partició amb un filesystem ext3.

Per motius que no venen al cas, aquest disc ha patit moltes penjades del sistema que l’hospedava (problemes de hardware). Moltes. Total que finalment avui  l’he acabat sustituint a aquest sistema per un de més adient.

Per a treure’n el contingut l’he posat a una caixa usb d’aquestes externes de 3.5″. En muntar-lo (sense cap problema) he vist que el ls -lA mostrava alguns arxius “espenyats”. Total que he decidit fer el que jo crec que “és lo seu”: desmuntar-lo i passar-li un fsck.ext3.

Així ho he fet i la comanda no m’ha mostrat cap error:

$ sudo fsck.ext3 /dev/sdb1
e2fsck 1.41.9 (22-Aug-2009)
Backing up journal inode block information.

/dev/sdb1 has been mounted 2299 times without being checked, check forced.
Pass 1: Checking inodes, blocks, and sizes
Inodes that were part of a corrupted orphan linked list found.  Fix<y>? yes

Inode 14 was part of the orphaned inode list.  FIXED.
Inode 15 was part of the orphaned inode list.  FIXED.
Inode 8321 was part of the orphaned inode list.  FIXED.
Inode 14724 was part of the orphaned inode list.  FIXED.
Inode 16513 was part of the orphaned inode list.  FIXED.
Pass 2: Checking directory structure
Problem in HTREE directory inode 40065: node (1) has bad max hash
Problem in HTREE directory inode 40065: node (2) has bad min hash
Invalid HTREE directory inode 40065 (/movie).  Clear HTree index<y>? yes

Pass 3: Checking directory connectivity
Pass 3A: Optimizing directories
Pass 4: Checking reference counts
Pass 5: Checking group summary information

/dev/sdb1: ***** FILE SYSTEM WAS MODIFIED *****
/dev/sdb1: 212/78208 files (9.4% non-contiguous), 14840907/20010815 blocks

Però a partir d’aquí ja no he pogut muntar el filesystem mai més.

Només endollar el disc surten errors de lectura al syslog i en intentar muntar-lo en surten més:

Dec 29 20:11:57 rompetechos kernel: [235445.696926] sd 61:0:0:0: [sdb] Unhandled sense code
Dec 29 20:11:57 rompetechos kernel: [235445.696933] sd 61:0:0:0: [sdb] Result: hostbyte=DID_OK driverbyte=DRIVER_SENSE
Dec 29 20:11:57 rompetechos kernel: [235445.696941] sd 61:0:0:0: [sdb] Sense Key : Medium Error [current]
Dec 29 20:11:57 rompetechos kernel: [235445.696949] sd 61:0:0:0: [sdb] Add. Sense: Unrecovered read error
Dec 29 20:11:57 rompetechos kernel: [235445.696959] sd 61:0:0:0: [sdb] CDB: Read(10): 28 00 00 00 00 01 00 00 80 00
Dec 29 20:11:57 rompetechos kernel: [235445.696977] end_request: I/O error, dev sdb, sector 1
Dec 29 20:11:57 rompetechos kernel: [235445.696984] __ratelimit: 118 callbacks suppressed
Dec 29 20:11:57 rompetechos kernel: [235445.696989] Buffer I/O error on device sdb1, logical block 0
Dec 29 20:11:57 rompetechos kernel: [235445.696996] Buffer I/O error on device sdb1, logical block 1
Dec 29 20:11:57 rompetechos kernel: [235445.697024] Buffer I/O error on device sdb1, logical block 2
Dec 29 20:11:57 rompetechos kernel: [235445.697032] Buffer I/O error on device sdb1, logical block 3
Dec 29 20:11:57 rompetechos kernel: [235445.697042] Buffer I/O error on device sdb1, logical block 4
Dec 29 20:11:57 rompetechos kernel: [235445.697051] Buffer I/O error on device sdb1, logical block 5
Dec 29 20:11:57 rompetechos kernel: [235445.697061] Buffer I/O error on device sdb1, logical block 6
Dec 29 20:11:57 rompetechos kernel: [235445.697070] Buffer I/O error on device sdb1, logical block 7
Dec 29 20:11:57 rompetechos kernel: [235445.697085] Buffer I/O error on device sdb1, logical block 8
Dec 29 20:11:57 rompetechos kernel: [235445.697095] Buffer I/O error on device sdb1, logical block 9
Dec 29 20:11:59 rompetechos kernel: [235447.089082] sd 61:0:0:0: [sdb] Unhandled sense code
Dec 29 20:11:59 rompetechos kernel: [235447.089090] sd 61:0:0:0: [sdb] Result: hostbyte=DID_OK driverbyte=DRIVER_SENSE
Dec 29 20:11:59 rompetechos kernel: [235447.089098] sd 61:0:0:0: [sdb] Sense Key : Medium Error [current]
Dec 29 20:11:59 rompetechos kernel: [235447.089107] sd 61:0:0:0: [sdb] Add. Sense: Unrecovered read error
Dec 29 20:11:59 rompetechos kernel: [235447.089116] sd 61:0:0:0: [sdb] CDB: Read(10): 28 00 00 00 00 81 00 00 80 00
Dec 29 20:11:59 rompetechos kernel: [235447.089134] end_request: I/O error, dev sdb, sector 129

Tenc més o manco clar que el disc devia tenir sectors defectuosos.

Però el que no puc entendre per més que hi dono voltes, és que el fsck.ext3 m’hagi rematat el filesystem d’aquesta manera.

O vaig molt errat?

També podria esser que el disc s’hagués mort just després del fsck, però això me pareix una casualitat massa gran.

El syslog me diu que el fsck l’he llançat a les 19:09:56 (i s’ha torbat un parell de minuts) i el mount infructuós de just després a les 19:12:29; el primer error de lectura del disc el trobo a les 19:12:14. Quadra amb l’explicació que el disc s’ha mort just en aquest moment; però me sembla, com deia, mal de creure.

Però el conductor que l’ha envestit s’ha donat a la fuga després de l’accident. Ha estat devers les 7 i  mitja del matí, més o manco per aquí.

És un camí un poc estret, encara que dos cotxes hi passen bé. Segons me conta, l’altre venia a bastanta velocitat i l’ha envestit per davant però no frontalment (per sort!!). Com ja he dit abans, ell no s’ha fet mal, però el cotxe s’ha quedat bastant tocat (la roda de davant s’ha desplaçat, imagin que l’eix de la direcció haurà rebut).

Després del xoc, l’altre conductor ha agafat i ha sortit pitant. A mon pare no li ha donat temps a veure ni el model de cotxe que era (i molt manco la matrícula).

Només se m’acuden 2 raons per a que aquest impressentable hagi fet el que ha fet (fugir del lloc de l’accident): que no dugués els papers/carnet/assegurança en regla, o que tornàs de farra amb unes quantes copes de més (suposo que la més probable és la segona, aquests camins són coneguts com a ruta alternativa per a evitar els controls d’alcoholèmia). Com dic, això són suposicions meves.

La veritat és que la sensació que et queda és, primer, d’alivi ja que si el xoc hagués estat frontal hagués pogut esser bastant greu. Però una vegada que veus que (afortunadament, repeteixo) no t’has fet rès, el que et queda és una bona emprenyada i la sensació d’impotència de no poder-hi fer rès per a que el subjecte aquest s’endugui el que es mereix.

En fi, només ho escric per a desfogar-me un poc contant-ho. I si algú té algun consell de com actuar davant aquest tipus de situacions, òbviament, serà benvingut.

Amb la proliferació de serveis gratuïts a Internet (la web 2.0 que alguns en diuen) és senzill (i, sobre tot, barat! ) apuntar-s’hi. Així ho he anat fent amb alguns d’ells a mesura que els he anat descobrint (Twitter, Friendfeed, Facebook, etc.).

Alguns d’aquests serveis m’han resultat útils (amb útils vull dir que he descobert coses interessants gràcies a aquests serveis), altres una considerable pèrdua de temps.

El primer que m’agradaria comentar és el tema del preu d’aquests serveis. Com abans deia, molts d’ells són gratuïts (és el cas dels 3 exemples que posava abans).

Però el fet és que no ho són de gratuïts. Tot i que no et cobren rès en doblers, el preu que pagues com a usuari és la cessió de part de la teva informació privada que usaran amb finalitats comercials i publicitàries.

I, tot i que per a determinades persones, això pot parèixer poca cosa, per a les empreses té un valor altíssim.

Personalment no tenc cap inconvenient amb aquesta manera de cobrar-se els serveis. Jo en registrar-m’hi sé que estic pagant amb la meva informació el servei que n’obtindré.

Si el que m’aporta aquest servei trobo que compensa aquest preu, el faré servir; si no, no. Així de simple.

Sobre la informació amb la qual les empreses es cobren els serveis hi ha un factor que fa que el valor d’aquesta augmenti de manera molt important: l’agregació. Com més informació de mí tengui una empresa més valor té aquesta (vull dir que el valor del conjunt és superior al valor de les parts).

Podriem dir que com més informació personal estic donant, més car m’està sortint el servei en qüestió.

I això és el que trobo que està passant amb el Facebook. Cada vegada estan acumulant més informació personal (ahir van comprar friendfeed), i això no me fa especial gràcia.

A això hi he d’afegir que el servei en qüestió cada vegada me resulta més inútil, exemples:

• Els pokes, regals, tests, peticions de menjar mallorquí i demés històries similars no m’interessen. Respecto totalment i no critico en absolut a qui els utilitzin i/o els trobin divertits. Simplement a mi no m’interessen gens ni mica.
• Per a fer servir totes aquestes històries cal instaŀlar-se aplicacions al teu perfil, donant-les accés a (part de) les teves dades, i cada una té una política de privacitat pròpia. Massa complicació per al meu gust.
• Redundància: aquest és un tema que darrerament m’estava resultant especialment molest: d’alguns dels amics que sé que escriuen coses interessants en segueixo el seu Twitter, alguns tenen el costum de publicar el que escriuen al Twitter també al seu Facebook. Això fa que quan vaig a veure les coses que diuen els meus “amics” del Facebook hagi de re-llegir un munt de coses que ja he llegit anteriorment; i me cansa. Que consti que això no ho dic com a crítica ni amb cap ànim d’influir cap a aquestes persones, són totalment lliures de publicar als dos llocs, només comento que a mí aquesta redundància “me sobra”.

Total, que el Facebook aquest s’ha convertit en un servei que cada cop em surt més car i cada dia li trobo manco utilitat. Bàsicament aquestes han estat les raons per les que he decidit esborrar-m’hi. Les persones que estàveu com a amics no vos ho prengeu personalment, rès més lluny de la realitat. N’he tret coses interessants, simplement que ja no el trobo prou útil i me n’he cansat.

Al final crec que m’ha quedat un apunt que pareix un rant contra Facebook, la meva intenció no era ben bé aquesta. La intenció d’aquest apunt era fer una reflexió sobre els serveis gratuïts que no ho són tant, i també justificar la meva baixa del Facebook (i per a això, òbviament, cal especificar les característiques negatives que han fet que el servei perdi valor per a mi).

Ah!, comentar que també he esborrat el meu Friendfeed. Les raons són exactament les mateixes (i si, a més a més, ara pertànyen a la mateixa companyia, no veig cap raó per a mantenir-ne actiu un dels dos).

Tot plegat és força impressionant. Avui s’ha acabat la ratxa, com ell mateix havia declarat: «havia de passar algun dia»; idò ha estat avui.

Sobre el partit, no tenc molt que dir; es solia dir fa un parell d’anys que per a que en Nadal o en Federer perdèssin un partit havia de conjugar-se que tenguèssin un mal dia i que el seu rival fés un partit perfecte.

Això ha estat poc més o manco el que ha succeït avui: en Nadal ha estat lent i jugant amb bolles massa curtes i en Soderling ha jugat un tennis perfecte.

La veritat, és que tot i esser fan declarat d’en Federer, aquesta derrota m’ha sabut un poc de greu. Tampoc és que m’hagi enduit un disgust terrible , però és un jugador que me cau molt bé i m’agrada veure’l guanyar.

També tenia ganes de veure una bona final Nadal-Djokovic (el duel més interessant a priori havent vist els resultats de la temporada de terra batuda d’enguany); o inclús un Nadal-Federer.

Ara el quadre queda obert per a un nou guanyador; i havent perdut en Djokovic ahir, l’ocassió li ve que ni pintada a en Federer per a fer-se amb l’únic Gran que li falta.

Lo poc que l’he vist jugar aquesta setmana no m’ha acabat de convèncer, però si després d’haver quedat eliminats els dos rivals més perillosos (a priori) no guanya aquest torneig, no sé si podrà guanyar-lo mai. Esper que aquesta gran oportunitat que té ara li serveixi de motivació i tornem a veure el Federer dels bons temps.

Després de tot, una hipotètica final Murray-Federer podria estar la mar de bé .

Un capítol a part, mereix la cobertura de TVE del torneig. Ja he escrit alguna vegada que hi ha poques cadenes de televisió que tenguin tanta capacitat per a maltractar qualsevol retransmissió esportiva com TVE.

Al torneig de Roma ja ho van fer el dissabte de les semifinals: tenint la possibilitat de transmetre bon tennis, TVE va preferir retransmetre el mundial de motociclisme per La Primera i per Teledeporte. Collons, tens dues cadenes! posa les motos per una i el tennis per l’altra!.

Avui ho han tornat a fer; com que no jugaven espanyols… típic…

Ara l’únic espanyol que queda és en Robredo (juga demà contra el botxí d’en Djokovic). Esperem que, si perd, a TVE li vengui bé per a mostrar-mos algun partit, encara que no hi hagi espanyols. Si no, haurem de recòrrer a Eurosport (o la parabòlica).

Les retransmissions que n’he vist enguany m’estan pareixent especialment cutres: mai m’ha agradat massa en Nacho Calvo com a narrador de tennis, però acompanyat d’un bon comentarista tècnic com en Tomás Carbonell o en Corretja, la cosa no quedava malament del tot. Enguany no sé per què l’han deixat tot sòl a les retransmissions, i la veritat és que es troba molt a faltar qualcú que interpreti el partit, ja que queda patent que no és lo seu.

Però una de les coses que més me molesta en un comentarista és el forofisme (malauradament bastant freqüent en el periodisme esportiu espanyol). Una cosa és que el comentarista sigui partidari d’un jugador o equip determinat (pel fet d’esser espanyol, per exemple); però una altra ben diferent és quan aquest partidisme et fa perdre l’objectivitat, no ho soporto. I en Nacho Calvo ho és bastant forofo, sobre tot quan està tot sòl a la cabina de retransmissions.

Per això, en quant ha acabat la retransmissió del Giro m’he passat a Eurosport.

La qüestió és que ahir (arrel d’una nota d’en Ricardo) vaig fer-hi una volta. La idea va agradar-me i vaig registrar-m’hi.

La cosa és semblant al Last.fm last.fm que comentava ja fa molt de temps: un es registra i va valorant peŀlícules (o sèries de televisió) que ha vist. Al last.fm tot és automàtic en funció de la música que escoltes; aquí has de valorar les películes després d’haver-les vistes.

En funció de les puntuacions que assignis, el sistema et fa recomanacions i et dona una llista d’usuaris amb valoracions afins a les teves (“soulmates”, o “almas gemelas”, li’n diuen). Així pots veure valoracions de peŀlicules que a lo millor t’interessen fetes per gent que, suposadament, té gustos cinematogràfics similars als teus.

Tamé pots fer-te una llista d’usuaris amics per a poder seguir les seves valoracions i llistes de peŀlicules que hagin confeccionat.

Hi ha algunes coses més, però aquestes que comento han estat les que, de moment, m’han cridat més l’atenció.

Si hi estau registrats, el meu nick allà és kpiris. (per si voleu veure el meu perfil, les meves votacions o les meves llistes, aquestes darreres encara estan en construcció: votar les películes és molt còmode i ràpid, fer les llistes duu un poquet més de feina).

Crec que no se pot (jo al manco no he trobat la manera) consultar el perfil d’un usuari sense estar-hi registrat i haver-lo afegit com a amic (o tenir-lo com a soulmate) al sistema.

Rès, una web molt recomanable si vos agrada el cinema (o les sèries de televisió, encara que la cosa està un poc més enfocada cap al cinema).